Niebla quan tenia 12 anys volia ser pintor. Vull dir, socialment, ja que al seu entendre un neix pintor. De manera que si ja ho era, el que volia era viure la pintura. Fer daquest art el seu ofici. Degut, segurament, a l’origen humil de la seva família, li ha quedat des d’aleshores un gran plaer pels materials pobres i per l’austeritat del negre sobre el blanc. En fi, la força del contrast. Sempre a tornat al dibuix, com buscant la llum, com una veritat en la qual creure-hi fortament.

Cada època de la seva pintura ha tingut paral·lelament una sèrie de dibuixos que fan referència a cadascuna de les etapes que vivia. D’aquell moment correspon el dibuix a llapis Mar de la Costa Brava, realitzat a l’edat de deu anys. Dins de la seva col·lecció de primeres obres, aquell petit dibuix s’ha transformat un una espècie de talismà, en virtut de la trajectòria que ha seguit la seva vida. A finals del 1970 va escollir l’Empordà, a l’interior de la Costa Brava, per a viure. Un poble, Casavells, en el que va instal·lar a l’estudi i casa seva.

La seva vida com a pintor va començar, doncs, a Tetuan, Tànger i Ceuta. En aquesta ciutat hi havia un pintor descendent d’italians que es deia Miguel Bernadini, el qual va acceptar-lo com a ajudant de taller. Era, a més a més, molt xerraire i aprengué gran part del que sap avui dia sobre pintura i la seva història. Quan veu actualment el gran desconeixement dels aspectes bàsics de l’ofici de pintor, alaba al destí per haver-lo posat davant d’un mestre.

Cada pintura serà un full del meu diari.

Mentre continuava els estudis de pintura a l’escola, començà a fer unes obres que serien personals. Aquestes pintures les feia normalment a casa dels seus avis, amb els quals vivia. Corresponen a aquest moment pintures de tipus expressionista, amb molta càrrega matèrica y colors molt vius. Prengué la pintura com un mitjà dexpressió, i va considerar que els colors i les formes constitueixen un llenguatge, vàlid per a expressar qualsevol cosa i, fins i tot aquelles que resulten de vegades molt difícils d’expressar amb paraules. Aquesta concepció s’ha mantingut fins avui.

Que cada obra sigui necessària, essencial i definitiva.

Conserva d’aquella època molts dibuixos i pintures. També les primeres pintures que podrien considerar-se abstractes. Carregades de influències però que, no obstant, descriuen molt clarament un estat d’ànim i una exaltació passional de l’ofici. Als 15 anys va abandonar el que va ser el seu país, decidit a estudiar Belles Arts a Sevilla. S’ha dedicat sempre a la pintura, i quasi tot el que es i el que té li deu a ella. Manipulacions del cel. L’any 1972 va començar a treballar en una sèrie de pintures relacionades amb el cel. Va decidir donar-los-hi el nom de Manipulacions del cel.

Una cosa semblant a manifestar un impossible. El desig de l’home de disposar del cel i poder utilitzar-lo. Al cap dun temps entengué que aquell camí el conduïa a un llos sense sortida. Les peces començaven a repetir-se i just en aquell moment aparegué un altre cop el mar com element plàstic. La pintura titulada Set mars i set cels és la primera que obre el camí, un altre cop, a la possibilitat dexpressar-se mitjançant el mar.

Sèrie recurrent: El mar la mar.

Podríem diré que el tema del mar, que va néixer quan era molt jove, ha estat recurrent a la seva trajectòria, però va ser durant la seva estada de tres anys a Madrid, des de lany 1992 fins el 1995, quan va començar a utilitzar-lo daquesta manera tant particular. Va tenir la sort de disposar d’un estudi magnífic. Però en aquell recinte va començar a notar la distància que el separava del seu espai creatiu habitual, l’Empordà. Lloc de nostàlgia d’aquella altra realitat que poc a poc s’havia anat creant: Casavells.

La meva pintura aquí es torna densa de contingut. Estic fent les pàgines del meu diari. Una gran quantitat d’obra ha referència als meus estats d’ànim personals. Intento que per mi pintar sigui un plaer.

Sempre pinto a partir de la memòria, en un taller sense finestres. No vull veure res quan hi estic dins. L’únic que ens queda als pintors és el domini de l’emoció. Crec en la pintura i, en tot cas, crec en la persona que decideix emocionar amb la imatge. Sempre he estat sensible al context social. I un dels pocs pintors que recuperat la tradició del muralisme.

Perquè jo, com vostès han pogut deduir, sóc dels que creuen que la pintura és un llenguatge i com a tal pot comunicar emocions, pors, pressentiments, criteris i desitjos, dubtes i certeses. I que pot parlar de qualsevol cosa, en fi, de la vida; però des d’aquell idioma complex, dens, antiquíssim i així mateix viu i actual, enriquit amb nous mots, veus que ens arriben des de qualsevol continent, innocents o ocultes, però que percebem com quelcom molt profund que ens projecta cap al futur. La pintura com la emoció continguda, per sempre.